La coartada de la rectora

Els darrers dies, diferents mitjans de comunicació han donat per fet que la Generalitat retallarà 140 milions d’euros a les universitats catalanes, prop de 40 milions dels quals corresponen a la UAB.

 Davant d’aquest fet, la Rectora no només desqualifica un grup de treballadors de la nostra universitat que protestaven sonorament contra un Consell de Govern que havia de ratificar uns acomiadaments, sinó que banalitza i amaga que, ben aviat, un cop ratificat el pla de contenció de la despesa que es vol aprovar, s’obrirà la porta a dràstiques reduccions en el Capítol I (massa salarial, o sigui retribucions de professorat) que afectaran molts departaments. En comptes de demanar el suport a la comunitat universitària per plantar cara a les reduccions que venen de la Generalitat i en comptes d’escoltar els qui han proposat en diferents instàncies democràtiques (com ara el Claustre) formes d’estalviar recursos i de generar ingressos que no afectin els treballadors, l’Equip de Govern ha començat per l’esglaó més feble. Ens deixarem fer? Pararem l’altra galta i direm, sí senyora?

Assistim com a simples espectadors a un guió massa conegut: un determinat ens públic, en aquest cas la nostra Universitat, ha d’afrontar tensions econòmiques creixents que condueixen a la necessitat de transformar-la per tal que pugui sobreviure i continuar sent referent “d’excel·lència”. La crisi econòmica esdevé la coartada perfecta per a aquests propòsits: no és la Rectora i el seu equip de govern o els polítics del nostre país – o d’on sigui– els que volen reduir serveis o acomiadar gent, és la maleïda crisi i la “mà negra” d’uns suposats especuladors; que tampoc interessa identificar, no fos cas que alguns d’ells resultessin massa propers.

Si no fem el que ens ordenen i assumim els sacrificis que ens demanen, ens adverteixen que tot anirà a pitjor. Però qui són els que ens ho diuen? Els mateixos que des de fa anys han estat copant totes les esferes de poder, els que han estat prenent decisions “pel nostre bé”. Els mateixos que, quan fa temps ja se sabia que les coses no anaven bé, preferien continuar amb els seus rituals de legitimació democràtica per la via de sotmetre a votació el que ja estava decidit. I alhora mantenien els seus privilegis, els seus sobresous, les seves prebendes. Tot com sempre: accés, per a la majoria, limitat i fragmentari a la informació de la situació real de la UAB i de l’entramat empresarial que alguns han muntat en benefici propi des de fa anys (fundacions, mestratges i cursos cogestionats amb empreses, spin-offs o el que sigui, inclosos tractes amb empreses vinculades amb el conglomerat militar). Mentrestant la crisi, la maleïda crisi, esdevé un tel que tot ho amaga i serveix com a excusa per defugir responsabilitats.

El passat 1 d’abril la Rectora ens va dir que “malgrat tot, tinc l’esperança que aquesta crisi ens servirà per a prioritzar els nostres objectius i per a aconseguir ser una organització més àgil i més cohesionada, amb la finalitat de servir el nostre país”.

Tanmateix, no hem d’oblidar que a la nostra universitat ens trobem davant d’unes condicions generades pels últims governs de la UAB, així com per la Generalitat i el govern Central, en promoure unes polítiques que han defugit el caràcter públic de les nostres activitats de docència i d’investigació, donant prioritat a activitats de lucre privat i de negocis amb corporacions empresarials. Quan algunes d’aquestes activitats deixen de ser rendibles per a la casta que se n’aprofita, es tanquen i, si hi ha pèrdues, es traspassen a càrrec dels pressupostos generals. La història de sempre: els beneficis a repartir entre uns pocs, les pèrdues a distribuir entre totes i tots. Novament la crisi, com la coartada que tot ho justifica i tot ho amaga.

Tampoc podem acceptar que les advertències que es feien en l’Informe 21/2008 (http://www16.gencat.net/web_Sindicatura/pdfs/21_08_ca.pdf de la Sindicatura de Comptes) sobre, entre d’altres, determinades pràctiques comptables i gestores caiguin en l’oblit. De fet, la Sindicatura de Comptes és la mateixa institució que en el seu moment va advertir dels fets del Palau de la Música (Millet i companyia) sense que inicialment ningú els fes cap cas. Cal que comencem a exigir responsabilitats a tots aquells i aquelles que han estat ocupant determinants càrrecs i que ara, en lloc d’assumir la seva part de responsabilitat, la volen diluir amb l’excusa de la crisi.

Prou de sacrificar-nos tots en benefici d’uns pocs: capgirem el guió i fem que siguin els que mai perden els que comencin a sacrificar-se, àdhuc la Rectora. Algunes de les nostres propostes les trobareu a http://webs2002.uab.es/secciocgt/Propostes.htm.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.